| CAT | ESP | ENG |
Perseguits i salvats
/ Perseguits i salvats / Els Pirineus
Els Pirineus

Les muntanyes que limiten França i Andorra amb Espanya eren el pas natural per a tots aquells que cercaven la llibertat i fugien de la persecució i la guerra. A pesar de la contigüitat d’aquests països, creuar la frontera era una acció arriscada, fins i tot letal, en alguns casos.

La dificultat del camí, sobretot en alguns punts de la serralada; el fred i la neu; l’actuació sense escrúpols d’alguns guies; i la possibilitat de ser detinguts i repatriats per la policia que vigilava la frontera, eren alguns dels problemes als quals els estrangers s’havien d’enfrontar quan es dirigien a Espanya a la recerca de llibertat. L’experiència tot sovint es convertia en una autèntica odissea.

La travessia dels Pirineus es feia amb l’ajuda de guies, coneguts com passeurs, a França. Els guies espanyols eren, sobretot, persones nascudes a les muntanyes, entrenades i coneixedores dels camins, el medi i la gent. Molts d’ells ja havien fet la mateixa tasca durant la Guerra Civil, però en sentit contrari, quan acompanyaven a través dels Pirineus aquells que cercaven refugi a França. Altres, anteriorment ja es dedicaven al contraban.

Per a moltes persones poc entrenades i preparades, o d’edat avançada, la duresa que significava creuar caminant els Pirineus feia necessari que els guies disposessin d’una sèrie de masies de confiança on poder descansar abans de reprendre la marxa. Les forces de seguretat espanyoles vigilaven exhaustivament aquestes masies, els habitants de les quals vivien en un perill constant.

Cal mencionar també els passeurs ocasionals, veïns dels pobles propers a la frontera que no pertanyien a cap xarxa ni organització però que davant la desesperació d’alguns casos s’oferien a acompanyar els evadits fins a la collada més propera. Les motivacions que els portaven a fer aquesta feina eren diverses: per una banda, el compromís polític i personal, que tenia un pes específic important, i per l’altra, els guanys econòmics substancials que comportava aquesta actuació.

Per ajudar les persones que volien fugir dels països ocupats es van organitzar estructures de suport, les anomenades xarxes d’evasió. Inicialment, s’encarregaven de l’arribada a la França de Vichy, però aviat es van ampliar per ajudar els evadits a creuar els Pirineus per entrar a Espanya. Els serveis secrets dels països aliats van jugar un paper clau en l’organització d’aquestes xarxes. Britànics i nord-americans van impulsar la major part de les xarxes d’evasió, que, a més a més de persones, podien encarregar-se de portar documentació dirigida a l’exèrcit aliat organitzat al nord d’Àfrica o Anglaterra i als diferents governs a l’exili organitzats a Londres. Per altra banda, les expedicions de tornada des d’Espanya permetien passar informes i diners destinats a organitzar la resistència.

Hi havia moltes xarxes d’evasió, cada una d’elles especialitzada en el pas per un determinat territori i en l’evacuació d’uns col·lectius determinats, i cada una d’elles amb diverses ramificacions en funció dels itineraris programats.

La destinació més habitual dels refugiats era Barcelona, des d’on s’organitzava la seva fugida posterior a través d’Espanya i Portugal fins arribar a un port, principalment Gibraltar o Lisboa, des d’on embarcar cap a una destinació més segura.