| CAT | ESP | ENG |
Perseguits i salvats
/ Perseguits i salvats / La situació europea
La situació europea

L’any 1935, després d’anys de política activa de discriminació del poble jueu, Alemanya va adoptar les anomenades lleis de Nuremberg. Aquestes lleis definien la legalització i institucionalització de la discriminació del poble jueu i altres col·lectius considerats impurs a Alemanya. El seu objectiu era preservar la puresa de la raça ària tot impedint els contactes entre el poble alemany i altres col·lectius.

Degut a la discriminació i limitacions creixents, molts jueus van començar a deixar Alemanya i la resta de països europeus interessats per l’ocupació alemanya per anar a buscar altres països on poder viure, treballar i prosperar.

Abans de la invasió de Polònia, que va començar l’1 de setembre de 1939 i va donar origen a la Segona Guerra Mundial, Alemanya ja havia començat l’ocupació de territoris: primer Àustria i després, Txecoslovàquia, Bèlgica i Holanda.

L’ocupació alemanya d’aquests territoris va accelerar l’èxode jueu cap a França, Estats Units, Sud-Amèrica i altres destinacions considerades més segures. Molts jueus sefardites es van dirigir a Espanya per acollir-se a un decret de Primo de Rivera, amb data de 1924, que concedia la ciutadania espanyola als jueus sefardites.

Entre 1939 i 1944, milers de persones van creuar els Pirineus en direcció a Espanya com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, per fugir dels nazis o incorporar-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica o Anglaterra. Com ja havia passat a la Primera Guerra Mundial i a la Guerra Civil recent, els Pirineus van actuar com a espai de fugida. Una vegada més, la frontera es va convertir en un lloc de refugi, una línia que separava de la mort.

Pels refugiats que procedien dels Pirineus francesos, creuar la frontera significava quedar fora de perill, deslliurar-se de la persecució i la detenció i, en alguns casos, d’una mort força probable.

Aquest flux humà transfronterer no es va aturar fins a l’estiu de 1944, després de l’alliberament del sud de França per part de l’exèrcit aliat. A partir d’aquell moment i durant uns quants anys, alemanys que no volien caure en mans dels aliats hi van anar penetrant. En total, pràcticament deu anys de pas clandestí per la frontera.

Els Pirineus es van convertir en les muntanyes de la llibertat, l’escenari silenciós d’una fugida a la recerca de nous objectius personals.

Tanmateix, els refugiats estrangers que van arribar a Espanya durant els anys de la guerra mundial van trobar un país que ni els esperava ni disposava de recursos suficients per acollir-los, i que, malgrat no haver pres part en el conflicte bèl·lic, sentia una simpatia especial per les potències de l’Eix, tant com per enviar les tropes de la Divisió Blava a lluitar al seu costat.

Els refugiats es podien agrupar en dos col·lectius grans en funció de les raons que els portaven a emprendre l’evasió: Aquells que volien lluitar contra el feixisme al costat de l’exèrcit aliat, tant els ciutadans dels països ocupats (francesos, belgues, holandesos, polonesos...) com els pilots abatuts en combat (britànics, nord-americans i canadencs); i els que fugien de la barbàrie nazi (jueus de totes les nacionalitats) que tenien l’esperança de poder dirigir-se a Amèrica, a algunes colònies belgues o holandeses o a Palestina.